Oda a la gran amiga... o no.

Hi havia una vegada, en un país molt estrany, anomenat l'Àfrica d'Europa, una presidenta que capitanejava un grup de persones que havien de decidir sobre el futur d'un país, el mateix que un dia havia estat la Marca Hispànica.

Aquesta líder, que tenia un nom ben europeu, Maria Emília, i un cognom d'artista, Casas, era l'encarregada de fer que un grup de dotze personetes judicials es posessin d'acord sobre si havien de validar o humiliar la llei màxima d'un poble. Però després de quatre anys, aquesta líder -del grup de juristes, perquè de masses no n'era pas- i la colla de juristes han estat incapaços d'elaborar una sentència sobre aquesta magna lex. I ara, davant el descrèdit que això ha comportat, la gran heroïna nacional Maria Emília ha decidit que fóra millor anar retallant directament aquest text legal.

Heus ací, doncs, la meva oda. Senyora Maria Emília Casas i apreciats membre de l'Alt Tribunal. Vostès, que són certament persones de seny (o no...), havent estat tan incompetents, tan incapaços, tan ineptes i inaptes per decidir sobre el destí de l'Estatut, si us plau, deixin de fer l'únic que saben fer, el patètic, i deixin-nos en pau. Els catalans no ens mereixem el que volen fer-nos. Retallar articles de finançament, per què?; retallar drets i competències lingüístiques, per què?; eliminar-nos competències que com a nació i país que som tenim el dret de tenir, per què? Vostès no són ningú per fer-ho, entre altres coses perquè això ho decideix el poder executiu. Però és clar, vostès no deuen saber del que els parlo: la separació de poders vostès no l'entenen, perquè es pensen que són tots tres en un. No són enviats de Déu, són els botxins de la societat catalana. Si us plau, jubilin-se, segur que els prova més.

I paro, perquè a mesura que vaig escrivint, la sang bull més. Sort dels referèndums per la independència. Per favor, que arribi ja!

VALE